divendres, 13 de maig de 2016

Els harragas d'Annaba

 Milers de joves fugen cada any il·legalment d’Algèria, en barca, cap a Sardenya.


(Publicat a Presència l'abril del 2008)


Harragas vol dir «cremats». El terme defineix, en àrab dialectal i arreu del Magrib, els immigrats clandestins. Ningú no sap explicar per què. Per a uns, és perquè els harragas «cremen els seus papers per no ser identificats» i dificultar, així, que els retornin al seu país en cas de ser detinguts. Altres expliquen que el nom «és degut a les cremades del sol durant la travessia en barca de la Mediterrània...» El lloc del Magrib on aquest fenomen dels harragas es fa més punyent, actualment, és a la ciutat algeriana d’Annaba, vora la frontera amb Tunísia. Una ciutat caòtica de sis-cents mil habitants, la tercera més important d’Algèria després d’Alger i Orà. Una típica ciutat mediterrània carregada d’història, ja que és l’antiga Hipona, d’on fou bisbe sant Agustí. En un parell de dècades, aquesta ciutat ha multiplicat els seus habitants per sis, i s’hi ha instal·lat una indústria centrada en l’acer, els fosfats, l’amoníac i altres productes químics. Els barris de barraques s’hi han multiplicat, guanyant terreny a la plana fèrtil que travessa el riu Seibús. L’antiga ciutat balneària ha esdevingut una metròpolis incontrolada, amb un urbanisme anàrquic que desfigura cada dia més el paisatge urbà. En els deu darrers anys el fenomen de l’atur, sobretot dels joves, ha esdevingut un problema major a Annaba i la seva wilaya (província). Durant els anys noranta, com arreu d’Algèria, la ciutat va viure durament els anys de l’integrisme religiós i del terrorisme islamista, així com la repressió i manca de llibertat imposades pel govern. Una dècada després, els joves d’Annaba només tenen un desig, «emigrar a Europa», explica Mohammad, de 23 anys, habitant del barri de La Lanterne (ha guardat la denominació francesa), al centre d’Annaba. Mohammad viu en un pis amb els pares i vuit germans, fa petits treballs d’artesania i assegura que si no ha emigrat és «per por de morir». Refusa de continuar «aquesta no-vida, sense futur», on els estudis «no li han servit de res».
Un dels barris de barraques d'on surten els harragas
Totes les famílies, fins les més pobres, disposen d’antenes parabòliques que els permeten de veure les televisions franceses, italianes i espanyoles, cosa que els fa emmirallar-se en «l’estil de vida europeu». Tots els joves de la ciutat parlen el francès, antiga llengua colonial que continua sent llengua de cultura, però també l’italià i, en menor grau, l’espanyol. Tots tenen una passió pel futbol i en els barris populars existeix una gran afició pel Barça i el Real Madrid. Dels amics d’infància de Mohammad, «dos es troben a Itàlia i tres més van marxar, però no sabem si són vius o morts». De la seva colla d’amics, «la majoria estalvien per a la harga, el viatge clandestí.»

Centenars de desapareguts 

Segons les xifres del ministeri de l’Interior algerià, durant l’any 2007 el GIGC (grup territorial de guardacostes) d’Annaba va trobar 85 cossos de joves ofegats a les aigües territorials algerianes sota la seva jurisdicció. Segons les mateixes fonts, serien «milers d’algerians» els que durant l’any passat es van llançar a l’aventura perillosa d’aquesta immigració clandestina. Un bon nombre «són interceptats a l’arribada a les costes italianes» de Sardenya i, en alguns casos, per «les autoritats espanyoles de les illes Balears», quan les barques d’harragas es desvien del seu rumb o surten de platges algerianes més occidentals. Un nombre indeterminat d’harragas moren durant la travessia, però la major part són detinguts pels guardacostes algerians i tunisians, cosa que significa que acabaran a la presó. Els guardacostes algerians donen la xifra de «1.100 detinguts durant l’any passat» i, en els darrers sis mesos, «35 operacions de salva-ment efectuades, amb 61 barques i 12 rais interceptats».
Les forces navals algerianes donen també la xifra de 2.300 clandestins «salvats en plena mar o interceptats prop de la costa» durant els darrers tres anys. Les estadístiques italianes parlen de «més de mil clandestins» que han arribat en un any a les costes de Sardenya. El president de la república algeriana, Abdelaziz Bouteflika, va declarar, durant les primeres Trobades de la Joventut d’Algèria, la seva voluntat de «fer-se càrrec de la situació de la joventut» a fi d’evitar «la fugida» dels joves del país. El president algerià es va comprometre a «seguir personalment» el dossier dels harragas i fer-ne «una prioritat d’Estat».

Tan a prop i tan lluny

 Les costes italianes de l’illa de Sardenya es troben a poc més de 250 quilòmetres de la ciutat, però la travessia d’aquesta part de la Mediterrània en petites barques de pesca en mal estat, de cinc a sis metres de llargada, comporta riscos importants, sobretot perquè els més agosarats fan la travessia guiant-se tan sols amb petites brúixoles de clauer. Altres, molt més organitzats, utilitzen GPS i motors nous... si s’ho poden pagar.
La ciutat es troba al centre d’una badia amb vuitanta quilòmetres de costa, amb cales inaccessibles i platges aïllades, difícilment controlables i d’on és fàcil sortir en barca, de nit, passant desapercebuts. El preu del «viatge» se situa entre 600 i 1.000 euros per una travessia incerta. El salari mínim algerià és d’uns cent euros al mes. Mohammad ens acompanya fins a la Caroube, barri popular de pescadors encaixonat en una cala a la sortida est de la ciutat. Tot prenent un te en un bar popular, de cara a la mar, ens presenta Moloud, que sembla molt informat sobre l’organització dels viatges clandestins o harga. Mouloud afirma que ell va fer «el viatge fins a Sardenya» i que va ser «detingut i deportat». Afirma que entre els centenar de joves que fan el viatge sortint d’Annaba «no tots són de la ciutat, molts vénen de l’interior d’Algèria». Els «candidats» que arriben a la ciutat «han d’esperar setmanes amagats, en cales accessibles només per mar», que una barca «sigui plena» per poder marxar. Normalment, «una petita barca de pescador s’omple amb deu persones». El viatge ja l’han pagat d’avançada a «l’organitzador», que es cuida de portar-los menjar mentre esperen amagats. Entre el preu del menjar i del viatge s’arriba a pagar «fins a mil euros per persona», diu Moloud. Els «organitzadors fan una inversió per viatge d’uns 40.000 dinars (4.000 euros) i en guanyen 80.000.» Mohammad i Moloud desglossen les «despeses» dels «organitzadors». Un GPS costa «entre 300 i 400 cents euros; el motor, 2.500; i la barca, 1.200 euros.»
L’origen de les barques és misteriós. Si algunes són «velles barques de pescadors comprades a bon preu», un periodista de la televisió algeriana ens afirmava, en canvi, que «existeixen tallers clandestins especialitzats en la construcció d’aquest tipus d’embarcacions.»


Cursets d’«harraga» 

A vegades, altres grups esperen en barraques o cases del barri proper a la platja de la Caroube, situat en un espadat accessible només per un estret camí de terra. En aquestes barraques els candidats a la immigració clandestina «reben cursos» per fer la travessia. Cursos sobre «el funcionament del motor i el GPS i l’actitud que cal mantenir en cas de ser detinguts», però també «un condicionament mental». Durant la nit, els joves baixen a la platja, on «s’han d’entrenar per remar» en barques de pescadors. Les sessions de rem poden durar «entre dues i quatre hores.» Els organitzadors «volen saber qui es mareja o no, qui serà problemàtic en cas de problemes», explica Moloud.
Platja de la Caroube
Al barri cèntric de La Lanterne, els joves es passen un DVD on, durant una hora, dos joves annabis expliquen amb humor les «aventures» d’un grup d’harragas que han aconseguit entrar i instal·lar-se clandestinament a Itàlia. Mohammad m’ensenya, en el seu telèfon portàtil, un clip filmat en alta mar dins una embarcació amb una desena d’harragas. Pel que m’explica, «tots els joves d’Annaba» tenen guardats vídeos d’aquesta mena.



Familiars de desapareguts 

Una cinquantena de famílies s’estan organitzant a Annaba per «trencar el silenci» sobre els harragas desapareguts. Est Républicain d’Annaba el comandant Barour Sahraoui. Segons les autoritats, al fenomen dels harragas s’hi han afegit darrerament els traficants de droga que «han optat, els darrers anys, per la via marítima del nord-est algerià» per fer arribar la droga a Europa. Amb la multitud d’illots, cales i platges de difícil accés que s’hi apleguen, la badia d’Annaba presenta, per als traficants de droga, «un doble avantatge: el difícil control i la proximitat de la frontera amb Tunísia». Aquest tràfic estaria controlat «per la màfia italiana».
Famílies d'harragas desapareguts
Segons expliquen aquestes famílies, sempre és un amic que, l’endemà de la desaparició d’un familiar, els telefona o els va a veure per dir-los que «el seu fill ha emigrat cap a Sardenya». Moltes famílies no saben res més de «l’emigrant». No saben si és clandestí a Europa, si ha mort durant la travessia o si ha estat detingut pels guardacostes algerians, tunisians, italians o espanyols. «El problema és que hi ha un mutisme total sobre els desapareguts. Reivindiquem el dret a saber què s’ha esdevingut dels nostres fills», declarava Kamel Beladel, un pare de família de 60 anys amb un fill de 25 anys desaparegut des de fa gairebé un any. Les famílies de desapareguts volen «fer pressió sobre el govern perquè doni mitjans per a la recerca dels clandestins desapareguts i identificar els morts.» La gendarmeria nacional algeriana ha decidit a inicis d’aquest any de crear una brigada marítima, que «aportarà ajuda i assistència als guardacostes d’Annaba», segons declarava al diari francòfon l’

El país d’Albert Camus


Camus a les ruïnes d'Hipona
El premi Nobel de literatura del 1957 va néixer l’any 1913, durant l’època colonial francesa, a la ciutat de Mondovi, avui dia anomenada Dréan, a vint quilòmetres al sud d’Annaba. De pare francès i mare néta d’emigrants menorquins a Algèria, de nom Caterina Sintes, va ser educat per l’àvia materna, Catalina Cardona, que no parlava francès. Les primeres frases de L’étranger es refereixen a la seva mare: «Aujourd’hui, maman est morte. Ou peut-être hier, je ne sais pas. J’ai reçu un télégramme de l’asile: «mère décédée. Enterrement demain. Sentiments distingués.» La família materna de Camús parlava el patuet o maonès. El nom patuet és el diminutiu de patuès, Si inicialment designava el català, tant menorquí com alacantí i rossellonès, amb el pas del temps es va diferenciar del menorquí, mantingut sense gaires influències. Els menorquins d’Algèria designaven el seu parlar com a «maonès». Albert Camus no parlava cap mena de patuet, però l’havia de conèixer. En la seva novel·la pòstuma El primer home escriu: «Quan l’àvia rebia la visita de les seves nebodes casades [...] o de la seva germana que continuava vivint en una granja del Sahel i que parlava de més bon grat el patuès de Maó que l’espanyol...»


Bône «la coquette» o la ciutat dels gínjols


Annaba deriva de Bilad Al Unnâb, que vol dir «la ciutat dels gínjols». Es tracta d’una de les ciutats més antigues d’Algèria, fundada al segle XII abans de Jesucrist. Ha conegut els noms de d’Ubon, Hippo Regius, Hipona, Buna, Bled El Aneb, Bône, i actualment, Annaba. A la població numídia i berber s’hi han afegit les aportacions dels diferents conqueridors: fenicis, cartaginesos, romans, vàndals, bizantins, àrabs, espanyols i francesos. Durant l’època romana i cristiana, Hipona va esdevenir centre del pensament teològic augustinià gràcies al bisbe de la ciutat, sant Agustí, un dels pares de l’església catòlica i un dels pensadors fonamentals de la història occidental. La mort del sant va coincidir amb la invasió dels vàndals. Malgrat que els bizantins la van reconquerir, al segle VII va ser ocupada pels àrabs, que van aportar-hi la religió musulmana. En àrab, el nom de la ciutat esdevingué Buna. Carles V va ocupar-la del 1535 al 1540. Alliberada dels espanyols, rep la denominació de Madinat Al Unnab. L’ocupació francesa, al segle XIX, la bateja amb el nom de Bône i el qualificatiu de «la coquette», pel seu aspecte de ciutat balneària. Durant la II Guerra Mundial va ser bombardejada, ja que era centre d’operacions dels exèrcits britànic i americà. Amb la independència, la ciutat va perdre la totalitat de la població d’origen europeu i jueu. Si el nom oficial de la ciutat és Annaba, i el del seus habitants «annabis», L’antiga denominació colonial Bône continua sent utilitzada. Molts habitants anomenen la ciutat «Buna» i es defineixen com a «bonois».

dissabte, 22 d’agost de 2015

Grècia amaga les minories culturals

Pobles i llengües agonitzants, víctimes de l'hel·lenisme. 

(Resum del reportatge publicat el 3 de juny de 1990 al diari Avui)

A Grècia hi podem viatjar pels circuits habituals de guies i agències de viatges. Hi ha una altra manera de visitar Grècia, un recorregut pels seus pobles on la cultura hel·lena oficial està enterrant cultures ancestrals.
Mapa alemany de la situació lingüística als Balcans a inicis del segle XX  



L'actual Estat grec està format per una diversitat de pobles i cultures agonitzants que són víctimes de la cultura oficial imposada des la independència, l'any 1827, quan l'hel·lenisme esdevingué la única i exclusiva referència històrica i lingüística del nou Estat. 
Quan s'inicià la revolta contra l'imperi otomà l'any 1821 la majoria de poblacions heterogènies de l'actual territori no parlava grec, una llengua reservada llavors al culte religiós ortodox, les elits instruïdes i occidentalitzades i una part de la població no majoritària.  La llengua popular principal -sobretot a l'Àtica (Atenes inclosa) i el Penopolès- era l'arbaror o arvanita (de la família lingüística de l'albanès). Altres poblacions que van lluitar per la independència grega parlaven arumà (llengua neollatina dels Balcans, coneguda també com valac) i diverses llengües eslaves.
Un cop aconseguida la independència l'Església ortodoxa i la classe política dirigent van imposar com a única llengua oficial el nou grec, allunyat del grec clàssic. Educació, administració, religió, i tots els recursos del nou poder van ser utilitzats per fer desaparèixer tot rastre de cultura no hel·lènica. Avui dia ho han pràcticament aconseguit, la diversitat de cultures a l'actual Grècia es troba en un estat desesperat. Malgrat tot, si us endinseu, fora de circuits turístics, pel Penepolès, Àtica, Tessàlia, Epir, Moèsia o la Macedònia de l'Egeu, trobareu gent que encara parla arbaror, arumà, macedoni, búlgar o turc.

La Comissió Europea demana informació

Un grup d'experts de l'Oficina Europea per les Llengües Menys Difoses, depenent de la Comissió Europea, va visitar Grècia l'any 1990 per conèixer sobre el terreny la situació real d'aquestes llengües i cultures minoritzades. El grup el composàvem italians occitanòfons, catalans de la Catalunya Nord, irlandesos, gal·lesos i escocesos. La constatació de la realitat fou desoladora. L'Estat grec no fa res per protegir les minories autòctones. Al contrari, no admet la seva existència i accepta difícilment que organismes internacionals i comunitaris s´hi interessin.

Problemes amb militars

D'un bon començament el grup enviat per la Comissió Europea va ser invitat a no utilitzar, durant la seva estada a Grècia, els conceptes minoria i reivindicació. Calia respectar aquestes restriccions si no volíem "tenir problemes". La desconfiança i recel envers aquests temes dels polítics grecs, de dreta i d'esquerra, es va traduir en l'anul·lació de bon nombre d'entrevistes i visites programades. Fins i tot un diputat comunista, format a França, va donar per acabada una reunió al seu despatx d'Atenes, de mala manera, quan, després de fer befa de les universitats catalanes perquè feien les classes en català, se li va fer notar que hi havia més catalanoparlants que ciutadans grecs.
En un acte públic al poble d'Asporpirgos, a l'Àtica, la delegació europea fou acusada per un alt comandament de l'exèrcit grec d'estar a sou d'Albània, que portava "la subversió entre els grecs arvanites". Els representants de la Comissió Europea vam ser, més o menys discretament, controlats per la policia grega. Per aquest motiu els delegats de la minoria arumana o valac no van gosar donar informació sobre la seva situació. Ho van fer, finalment, de manera discreta, dins una habitació d'hotel, vora la plaça Syntagma d'Atenes, on s'allotjava el periodista autor d'aquest article.
Grècia està cometent un genocidi amb aquestes cultures que es troben en el seu territori des de fa centenars o milers d'anys. La seva existència o supervivència pot posar en dubte el dogma de l'hel·lenisme, tal com l'entèn l'Estat grec des la seva fundació.

Les cinc principals minories

Soldats macedonis grecs de Morihovo l'any 1917
Hi ha minories culturals absolutament tabús a Grècia a causa de les confrontacions històriques i polítiques. Sobretot la minoria turca i la macedònia eslavòfona. 
Un consens força generalitzat, constatat per la delegació europea, acusa la minoria turca i els seus representants polítics i culturals d'estar manipulats per les autoritats d'Ankara, tot i que els turcofòns grecs siguin anteriors a la constitució del l'Estat grec.
El problema amb la Macedònia de l'Egeu, de llengua eslava, és un altre. Per Grècia, senzillament, Macedònia no existeix. La reivindicació cultural macedònia seria, segons les autoritats i la major part de l'opinió pública, una entelèquia creada per l'ex-Iugoslàvia per poder tenir pretensions territorials sobre l'Estat grec. Salònica és la ciutat més important de la Macedònia de l'Egeu.
Bandera de Constantin Brâncoveanu (príncep de Valaquia: 1688-1714)
El poble arumà o valac són els antics dacis, romanitzats fa vint-i-dos segles pel cònsol romà Paulus Emilius (168 aC). Els valacs han estat independents diverses vegades al llarg de la història, sobretot entre els segles X i XIII, amb Estats com la Gran Valàquia a Tessàlia, la Petita Valàquia a Etòlia i Acarnània, l'Alta Valàquia a l'Epir i la Valàquia Blanca a Moèisia de l'oest. El poble valac establí, també, les bases de l'imperi valaco-búlgar. Actualment encara parlen la llengua arumana, neollatina, i es troben disseminats per tots els Estats balcànics on representen una població d'un milió i mig de persones, seixanta mil de les quals a Grècia.

Arvanites de l'illa d'Eubea, on són majoritaris.
La minoria més important de Grècia són els arbaror, que es conèixen històricament com arvanites. Es calcula (no hi ha dades oficials) que actualment són uns dos milions de persones.  Les proves històriques de la seva presència en l'actual territori grec remunten al temps de l'hel·lenisme clàssic, moltes inscripcions trobades en excavacions són en llengua protoalbanesa o arbaror, escrita amb caràcters grecs. Gairebé tots els caps militars de la revolució de l'any 1821 contra l'ocupació otomana, que conduí a la independència del 1827, eren arvanites que no parlaven grec. Els arvanites viuen encara en les regions més històriques de l'hel·lenisme, com l'Àtica, el Penepolès i certes illes de l'Egeu. Quan Grècia esdevingué independent es bandejà la seva llengua, que no ha pogut seguir el procés de normalització i modernització de l'albanès modern. Els arvanites afirmen que l'arbaror "és la més antiga de les llengües indoeuropees".

Acte reivindicatiu de la cultura pomak
Els pomaks són descendents dels antics tracis, eslavitzats i islamitzats. Viuen al nord dels monts Rhodopes, a la frontera amb Bulgària, amb qui comparteixen la mateixa llengua. Actualment són unes trenta mil persones. 






El que sorprèn més a un europeu de l'oest, acostumat a fronteres lingüístiques relativament definides, és l'extrema dispersió i imbricació de les comunitats culturals de l'actual Grècia. Això fa difícil qualsevol presa de consciència nacional d'aquestes comunitats que conviuen en un mateix territori. Això dificulta també -en el cas que el govern grec vulgués signar, ratificar i aplicar la Carta Europea de les Llengües Menys Difoses- qualsevol inicitiva per posar en marxa sistemes administratius, educatius i mitjans de comunicació per revigoritzar l'ús d'aquestes llengües autòctones i ancestrals.



dilluns, 17 de novembre de 2014

França sí que deixarà votar... a Nova Caledònia


(Publicat a Presència el març del 2014)

Després de la insurrecció armada de l’FLNK dels anys 80 França es va comprometre, amb els acords de Matignon i Nouméa, a organitzar un referèndum d’autodeterminació a l’arxipèlag de l’oceà Pacífic a partir del 2014



Nova Caledònia, un territori de sobirania francesa situat en ple oceà Pacífic, està arribant a un moment crucial del seu procés de descolonització. Segons els acords signats fa setze anys per l’Estat francès amb els partits polítics del territori –tant independentistes com unionistes– un referèndum d’autodeterminació s’ha de celebrar entre 2014 i 2018. Actualment Kanaky (el nom del país segons els independentistes) disposa d’una autonomia important i el Congrés del territori haurà de decidir, després unes eleccions previstes pel maig d’enguany, la data del referèndum. La situació és incerta, ja que el panorama polític d’aquest arxipèlag està dividit gairebé a parts iguals entre lleialistes a França majoritàriament caldoches (d’origen europeu) i independentistes majoritàriament kanaks. Dins de cada camp hi ha una gran dispersió política. Per exemple, entre els caldoches existeixen petits partits independentistes i també cal comptar els ciutadans originaris d’altres arxipèlags del Pacífic, aproximadament un 10 per cent de la població, que poden fer bascular el resultat del referèndum d’una banda o l’altra.

Excepció dins l’estat francès
L’autonomia actual de Kanaky és un fet únic en l’organització territorial francesa, gairebé desconegut pels ciutadans de l’Estat model de la centralització. L’arxipèlag està situat a 17 mil quilòmetres de París i va passat de l’estatut de colònia al de Territoire d’Outre-Mer i molts i diferents estatuts jurídics. Als anys vuitanta del segle passat es va produir una insurrecció armada i generalitzada del poble kanak, liderada pel FLNK (Front d’Alliberament Nacional Kanak), que va desembocar en la signatura a París, l’any 1988, dels acords de Matignon en què es concedia una àmplia autonomia amb institucions pròpies i la promesa francesa de la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. Deu anys més tard es va ratificar el compromís amb l’acord de Nouméa i la modificació dels articles 76 i 77 de la Constitució francesa.
Actualment l’autonomia kanak gestiona totes les competències a excepció de la justícia, l’ordre públic, la defensa, la moneda i els afers estrangers. Amb el referèndum la població haurà de decidir si accepta que es transfereixin aquestes darreres competències, anomenades a França régaliennes. L’ONU té inscrita la Nova Caledònia, des del 1986, en la llista de territoris encara no descolonitzats i “on la població no s’administra completament per ella mateixa”.

Qui podrà votar?
La composició del cos electoral ha estat motiu de polèmiques i debats al Congrés autònom. Els partidaris de continuar dins l’Estat francès demanaven que pogués votar qualsevol resident de nacionalitat francesa en el moment que tingui lloc la consulta. En canvi els independentistes exigien que es respectés l’acord de Nouméa amb l’Estat, segons el qual només votaria en el referèndum qui estava inscrit al cens l’any 1998, per impedir així que l’arribada de població francesa des d’Europa en els darrers anys afavorís els unionistes.
Els acords signats per França amb les forces polítiques caldoches i kanaks preveuen que el referèndum haurà de decidir –a més de transferir o no les darreres competències sobiranes– sobre “l’accés a un estatut internacional de plena responsabilitat i l’organització de la ciutadania i la nacionalitat.” La pregunta del referèndum es formalitzarà per un decret del consell de ministres francès, després de consultar el Congrés autònom de l’arxipèlag, que haurà triat la data de la consulta. En cas que el Congrés no arribi a posar-se d’acord per una data entre enguany i el 2018, serà l’Estat francès que la imposarà. A mesura que s’acosta la data, a França comença a haver-hi por per perdre una de les dues zones d’influència francesa al Pacífic i deixar de ser un dels principals productors mundials de níquel, ja que aquest mineral és la riquesa de Nova Caledònia.
independentistes minoritaris
Des dels acords de Matignon i Nouméa, les eleccions generals on vota tot el cos electoral resident a Kanaky han estat desfavorables a l’independentisme. Amb petites variacions, des del 1999 fins ara, els unionistes –dividits en una munió de partits– aconsegueixen un 60 per cent dels vots i els independentistes el 40 per cent restant. L’audiència de les tesis independentistes no ha evolucionat en els darrers quinze anys, i sembla estancada en un vot fidel de la població kanak, que representa a hores d’ara només un 46 per cent de la població. Els partits partidaris de la independència prenen com a referència i argument electoral “el dret de l’ètnia primera del país a l’accés a la plena sobirania” i demanen a la resta de les altres comunitats nouvingudes –europeus, indonesis, tahitians, vietnamites i wallisians– que s’adhereixin a aquesta reivindicació. Des de la metròpoli parisenca, tres diputats mandatats per l’Assemblée Nationale –dos socialistes un conservador– proposen una tercera via que anomenen le consensus. La defineixen com “un estatut conciliador amb el qual no calgui triar posicions radicals com el sí o el no en el referèndum”. Segons el seu estudi totes les forces polítiques “volen construir un destí comú, ja que en els darrers anys s’ha arribat a una societat reconciliada amb reequilibris econòmics i socials en favor dels kanaks”. El Congrés autònom té una majoria actual dels contraris a la independència, tot i que les divisions internes han fet que sigui l’independentista Roch Wamytan qui presideixi la institució. Els independentistes tenen una força molt important als municipis, on ocupen una majoria d’alcaldies. Des dels anys de la insurrecció armada, el discurs independentista ha canviat, l’FNLK ja no reivindica la “independència kanak socialista”, sinó una sobirania amb “modalitats a definir”. Segons el resultat del futur referèndum, Kanaky serà un nou estat independent o bé un “estat sobirà associat a França”. Per fer-ho entenedor a Catalunya, hauran de triar entre el Sí-Sí o el Sí-No.

Assassinat del cap independentista


El líder de l’FLNK, Jean Marie Tjibaou, que va signar amb el govern francès els acords de Matignon, va ser assassinat el 4 de maig del 1989 –amb Yeiwéné Yeiwéné, el seu braç dret– durant la commemoració de la tragèdia d’Ouvéa. L’assassí fou Djubelly Wéa, un kanak membre del petit moviment dissident FULK (Front Unit d’Alliberament Kanak), que s’oposava als acords signats amb París feia un any. La mort del carismàtic Tjibaou, antic seminarista, va representar la fi de la lluita armada.

La matança de les coves d’Ouvéa
El 22 d’abril de 1988, dos dies abans de la primera volta de les eleccions presidencials franceses, militants de l’FLNK van atacar la gendarmeria de l’illa d’Ouvéa, matant quatre gendarmes i fent-ne presoners vint-i-set. Els kanaks es van emportar setze presoners a unes coves de l’illa amb la intenció de retenir-los fins passades les eleccions, per protestar contra la política de “la metròpoli” que afavoria la immigració massiva d’europeus per “convertir els kanaks en minoritaris”. Ouvéa va ser declarada zona militar i prohibida als periodistes. Els rebels es mostraven disposats a negociar després de la segona volta de les eleccions, però el govern de Jacques Chirac va decidir assaltar la cova abans. En l’assalt van morir dos militars i dinou kanaks. Mesos després d’aquests fets el govern Mitterrand signava els acords de Matignon, obrint el pas a l’autodeterminació.


Rebatejada per Cook i presó per a dissidents
Nova Caledònia o Kanaky és un arxipèlag de la Melanèsia. Es troba a l’oceà Pacífic, a uns 1.500 km a l’est d’Austràlia i a uns 2.000 km al nord de Nova Zelanda. Té una superfície de 19.100 quilòmetres quadrats. Es compon d’una illa principal, la Grande Terre, i diverses illes més petites com les Illes Belep, les illes Loyauté, l’Île des Pins, Chesterfield i Bellona. Gran Terre és la més gran i l’única amb muntanya. Té una forma allargada amb 350 km de llarg per 70 d’ample i cinc pics de més de 1.500 m. L’origen del topònim Caledònia es troba en el nom que els romans donaren a unes muntanyes d’Escòcia i a l’origen escocès del navegant James Cook, que les va descobrir i batejar. Va ser proclamada colònia francesa l’any 1853, després que missioners maristes demanessin protecció a París. L’any següent les tropes franceses van fundar a l’illa més important la guarnició Port-de-France, que esdevindria la capital de la colònia, rebatejada com a Nouméa el 1866.

A part els soldats, les primeres poblacions europees a establir-s’hi van ser els presoners polítics que França allunyava de la metròpoli, com els revoltats de la Commune de París l’any 1871. En 1931 indígenes kanaks van ser exposats al Jardin d’Acclimatation de París durant l’Exposition Coloniale. Durant la II Guerra Mundial el territori es va alinear amb el general De Gaulle contra el govern col·laboracionista amb els alemanys de Pétain i va esdevenir, en 1942, una important base dels Estats Units d’Amèrica en la guerra contra el Japó. Després de la guerra, França va abandonar el terme de colònia i va abolir el codi de “l’indigénat”, considerant a partir de llavors els kanaks ciutadans francesos. L’explotació del níquel, de què Kanaky és el tercer productor mundial, ha aportat a l’arxipèlag un desenvolupament important. Actualment el mineral és explotat per la comunitat kanak. La insurrecció armada independentista als anys 80 va propiciar els acords amb el govern de París que han de culminar amb el referèndum d’autodeterminació.