Grècia amaga les minories culturals

Pobles i llengües agonitzants, víctimes de l'hel·lenisme. 

(Resum del reportatge publicat el 3 de juny de 1990 al diari Avui)

A Grècia hi podem viatjar pels circuits habituals de guies i agències de viatges. Hi ha una altra manera de visitar Grècia, un recorregut pels seus pobles on la cultura hel·lena oficial està enterrant cultures ancestrals.

Mapa alemany de la situació lingüística als Balcans a inicis del segle XX  

L'actual Estat grec està format per una diversitat de pobles i cultures agonitzants que són víctimes de la cultura oficial imposada des la independència, l'any 1827, quan l'hel·lenisme esdevingué la única i exclusiva referència històrica i lingüística del nou Estat. 

Quan s'inicià la revolta contra l'imperi otomà l'any 1821 la majoria de poblacions heterogènies de l'actual territori no parlava grec, una llengua reservada llavors al culte religiós ortodox, les elits instruïdes i occidentalitzades i una part de la població no majoritària.  La llengua popular principal -sobretot a l'Àtica (Atenes inclosa) i el Penopolès- era l'arbaror o arvanita (de la família lingüística de l'albanès). Altres poblacions que van lluitar per la independència grega parlaven arumà (llengua neollatina dels Balcans, coneguda també com valac) i diverses llengües eslaves.
Un cop aconseguida la independència l'Església ortodoxa i la classe política dirigent van imposar com a única llengua oficial el nou grec, allunyat del grec clàssic. Educació, administració, religió, i tots els recursos del nou poder van ser utilitzats per fer desaparèixer tot rastre de cultura no hel·lènica. Avui dia ho han pràcticament aconseguit, la diversitat de cultures a l'actual Grècia es troba en un estat desesperat. Malgrat tot, si us endinseu, fora de circuits turístics, pel Penepolès, Àtica, Tessàlia, Epir, Moèsia o la Macedònia de l'Egeu, trobareu gent que encara parla arbaror, arumà, macedoni, búlgar o turc.

La Comissió Europea demana informació

Un grup d'experts de l'Oficina Europea per les Llengües Menys Difoses, depenent de la Comissió Europea, va visitar Grècia l'any 1990 per conèixer sobre el terreny la situació real d'aquestes llengües i cultures minoritzades. El grup el composàvem italians occitanòfons, catalans de la Catalunya Nord, irlandesos, gal·lesos i escocesos. La constatació de la realitat fou desoladora. L'Estat grec no fa res per protegir les minories autòctones. Al contrari, no admet la seva existència i accepta difícilment que organismes internacionals i comunitaris s´hi interessin.

Problemes amb militars

D'un bon començament el grup enviat per la Comissió Europea va ser invitat a no utilitzar, durant la seva estada a Grècia, els conceptes minoria i reivindicació. Calia respectar aquestes restriccions si no volíem "tenir problemes". La desconfiança i recel envers aquests temes dels polítics grecs, de dreta i d'esquerra, es va traduir en l'anul·lació de bon nombre d'entrevistes i visites programades. Fins i tot un diputat comunista, format a França, va donar per acabada una reunió al seu despatx d'Atenes, de mala manera, quan, després de fer befa de les universitats catalanes perquè feien les classes en català, se li va fer notar que hi havia més catalanoparlants que ciutadans grecs.
En un acte públic al poble d'Asporpirgos, a l'Àtica, la delegació europea fou acusada per un alt comandament de l'exèrcit grec d'estar a sou d'Albània, que portava "la subversió entre els grecs arvanites". Els representants de la Comissió Europea vam ser, més o menys discretament, controlats per la policia grega. Per aquest motiu els delegats de la minoria arumana o valac no van gosar donar informació sobre la seva situació. Ho van fer, finalment, de manera discreta, dins una habitació d'hotel, vora la plaça Syntagma d'Atenes, on s'allotjava el periodista autor d'aquest article.
Grècia està cometent un genocidi amb aquestes cultures que es troben en el seu territori des de fa centenars o milers d'anys. La seva existència o supervivència pot posar en dubte el dogma de l'hel·lenisme, tal com l'entèn l'Estat grec des la seva fundació.

Les cinc principals minories

Soldats macedonis grecs de Morihovo l'any 1917

Hi ha minories culturals absolutament tabús a Grècia a causa de les confrontacions històriques i polítiques. Sobretot la minoria turca i la macedònia eslavòfona. 

Un consens força generalitzat, constatat per la delegació europea, acusa la minoria turca i els seus representants polítics i culturals d'estar manipulats per les autoritats d'Ankara, tot i que els turcofòns grecs siguin anteriors a la constitució del l'Estat grec.

El problema amb la Macedònia de l'Egeu, de llengua eslava, és un altre. Per Grècia, senzillament, Macedònia no existeix. La reivindicació cultural macedònia seria, segons les autoritats i la major part de l'opinió pública, una entelèquia creada per l'ex-Iugoslàvia per poder tenir pretensions territorials sobre l'Estat grec. Salònica és la ciutat més important de la Macedònia de l'Egeu.

Bandera de Constantin Brâncoveanu (príncep de Valaquia: 1688-1714)

El poble arumà o valac són els antics dacis, romanitzats fa vint-i-dos segles pel cònsol romà Paulus Emilius (168 aC). Els valacs han estat independents diverses vegades al llarg de la història, sobretot entre els segles X i XIII, amb Estats com la Gran Valàquia a Tessàlia, la Petita Valàquia a Etòlia i Acarnània, l'Alta Valàquia a l'Epir i la Valàquia Blanca a Moèisia de l'oest. El poble valac establí, també, les bases de l'imperi valaco-búlgar. Actualment encara parlen la llengua arumana, neollatina, i es troben disseminats per tots els Estats balcànics on representen una població d'un milió i mig de persones, seixanta mil de les quals a Grècia.

Arvanites de l'illa d'Eubea, on són majoritaris.

La minoria més important de Grècia són els arbaror, que es conèixen històricament com arvanites. Es calcula (no hi ha dades oficials) que actualment són uns dos milions de persones.  Les proves històriques de la seva presència en l'actual territori grec remunten al temps de l'hel·lenisme clàssic, moltes inscripcions trobades en excavacions són en llengua protoalbanesa o arbaror, escrita amb caràcters grecs. Gairebé tots els caps militars de la revolució de l'any 1821 contra l'ocupació otomana, que conduí a la independència del 1827, eren arvanites que no parlaven grec. Els arvanites viuen encara en les regions més històriques de l'hel·lenisme, com l'Àtica, el Penepolès i certes illes de l'Egeu. Quan Grècia esdevingué independent es bandejà la seva llengua, que no ha pogut seguir el procés de normalització i modernització de l'albanès modern. Els arvanites afirmen que l'arbaror "és la més antiga de les llengües indoeuropees".

Acte reivindicatiu de la cultura pomak

Els pomaks són descendents dels antics tracis, eslavitzats i islamitzats. Viuen al nord dels monts Rhodopes, a la frontera amb Bulgària, amb qui comparteixen la mateixa llengua. Actualment són unes trenta mil persones. 

El que sorprèn més a un europeu de l'oest, acostumat a fronteres lingüístiques relativament definides, és l'extrema dispersió i imbricació de les comunitats culturals de l'actual Grècia. Això fa difícil qualsevol presa de consciència nacional d'aquestes comunitats que conviuen en un mateix territori. Això dificulta també -en el cas que el govern grec vulgués signar, ratificar i aplicar la Carta Europea de les Llengües Menys Difoses- qualsevol inicitiva per posar en marxa sistemes administratius, educatius i mitjans de comunicació per revigoritzar l'ús d'aquestes llengües autòctones i ancestrals.