PANDÈMIA

No en tenen prou en dir-se porcades pel uasap ni masturbar-se per videoconferència d'una punta a l'altra del pis que, per sort, és prou gran com per a poder aïllar-se cadascú en habitacions diferents. Se les van repartir, quan es va decretar el confinament, a cara o creu. A ella li va tocar la del sol de bon matí, a ell l'assolellada de tarda amb lavabo petit i dutxeta de nyigui-nyogui. Al mig, la cuina i menjador, el lavabo gran amb banyera i una altra habitació gran ben parada, la de matrimoni, que van desertat aplicant estrictament l'aïllament conjugal que es van imposar de mutu acord.

Estan molt enamorats i són hipocondríacs. La por del contagi els és més forta que el desig que senten l'un per l'altre. Han tingut mala sort, la pandèmia i les mesures restrictives de contactes socials i familiars els ha agafat en el moment àlgid de la seva passió sensual. Just quan s'havien decidit a viure junts i només feia dos mesos que, en aquest pis de lloguer, havien pogut dedicar-se, totes les hores no laborables, a practicar un sexe esbojarrat prou satisfactori. 

El pànic hipocondríac, però, havia estroncat l'embranzida amatòria de cos present. L'un i l'altra havien agafat por que, en les seves feines respectives de contacte intens amb molta gent, haguessin portat el virus a casa. D'aquí venia el confinament casolà estricte  i la fi de la gimnàstica sexual que els havia anat tan bé fins ara. I no, no en tenien prou ni eren satisfactòries aquelles sessions per pantalla interposada amb orgasmes tristos separats per 20 metres de passadís, a tot estirar. 

Tampoc mengen junts, ho fan per torns al menjador on hi ha la televisió. Ni miren plegats les pel·lícules de Netflix abraçats al sofà. S'han autoimposat uns horaris on cadascú menja (amb cadires, plats i coberts exclusius) i ocupa el sofà quan l'altre es troba reclòs a l'habitació que li pertoca. Amb l'obligació de desinfectar el sofà quan s'acaba el torn, clar.

Es troben a la cuina, això sí. Protegits tots dos amb guants xinesos Ding Quing “ideals per als procediments en medicina, laboratori i preparació d'aliments”, màscares de busseig de Decathlon que ell havia guardat de quan feia el paperina a la Costa Brava amb els amics, i bates de plàstic que ella, comercial en el ram farmacèutic, havia aconseguit d'estranquis els primers dies de contagis mediatitzats. Trien el menú del dia que no gaudiran junts i cuinen, més mal que bé, amb tota la parafernàlia protectora que els impedeix l'exercici de la bona cuina a la que s'havien afeccionat gairebé tant com al sexe. Disfressats així també obren la porta de casa, només un cada cop, quan els lliuren les provisions que han telecomandat.

Ahir, però, es van confessar mútuament a la cuina, cridant -les mascaretes de Decathlon ofeguen prou (potser massa) la veu- que trobaven a faltar el sexe de veritat. La petxina d'ella estava en manca de la virosta d'ell i el botonet del gaudi trobava a faltar la seva llengua, va dir-li ella esgargamellant-se. Ell va respondre amb crits roncs que sí, que el seu carall també s'entristia de no poder sentir l'escalfor humida dels seus orificis i allò que ella feia i que el tornava boig, les contraccions amb el cul i la bivalva. Van consensuar que cap masturbació virtual podia comparar-se a tot allò que es feien de viu en viu.  Que calia posar-hi remei sense exposar-se al contagi que l'un o l'altre podia transmetre cardant com els agradava, barrejant fluids, llepant, mossegant, furgant.

Van decidir fer-ho aquella nit mateix. Arreglar-se com cal per a la cita durant la tarda i trobar-se, saltant-se el sopar trist i solitari. Cadascú, a la seva habitació de clausura, va triar un nou parell de guants Ding Quing, van netejar amb alcohol l'interior  i el defora la màscara Decathlon i van treure de la funda una llampant i ben plegada bata verda de quiròfan. Als peus, van calçar aquelles fundes que et donen als hospitals i que ella també havia robat en una clínica (bé, els hi va donar d'amagat una amiga infermera) el darrer dia abans del confinament. L'un i l'altra, mentre es preparaven, sentien l'excitació créixer, ell  amb el vit ben quitllat que li deformava la bata i ella amb regalims a les cuixes de la humitat excitada. A l'hora dita van confluir al passadís, arribant cadascú de bandes oposades del pis, i es van trobar alhora a la porta de l'habitació desertada des l'inici de la pandèmia. 

L'excitació d'un i altre -que s'havien imaginat, tot preparant-se, nus i provocadors com abans- ja va començar a decaure veient-se arribar pel passadís amb aquella fila de pel·lícula de ciència-ficció o de catàstrofes mundials. Van entrar a l'habitació de matrimoni i van començar a planificar com s'ho farien. L'un i l'altre ja havien previst que, sota la bata protector no els calia, per aquella ocasió, ni calcetes ni calçotets. Van concloure que el millor seria que ella s'estirés al llit amb les cames obertes i penjant per la vora, així ell podria entrar en ella sense estirar-s'hi a sobre. I si els en quedaven ganes, podien variar tots dos drets, amb ella agafant-se en l'ampit de la finestra  mig ajupida i amb el cul altiu i ell darrera encalçant-li un o altre forat, ja ho decidirien quan fos el moment.

Amb tant càlcul i negociació, l'excitació compartida va decaure encara més, però ja que hi eren estaven disposats a arribar a l'orgasme mutu tan desitjat i decidit. 

Ja en situació (ella cames eixarrancades i bata arremangada fins al llombrígol i ell amb el vit mig turgent que s'anava animant amb fregadisses d'una mà enguantada) s'adonaren de l'oblit. Ho havien previst tot per a la quarantena menys el que ara els feia més falta. Els condons.

L'un i l'altra es van culpar mútuament -amb cares agres rere la màscara de busseig i crits somorts plens de retrets- de la manca de provisió i, emprenyats, van tornar cadascú al seu cau, oblidant de decidir qui dels dos baixaria a la farmàcia per a veure si en podien haver.