PANDÈMIA
No en tenen prou en dir-se
porcades pel uasap ni masturbar-se per videoconferència d'una punta
a l'altra del pis que, per sort, és prou gran com per a poder
aïllar-se cadascú en habitacions diferents. Se les van repartir,
quan es va decretar el confinament, a cara o creu. A ella li va tocar
la del sol de bon matí, a ell l'assolellada de tarda amb lavabo
petit i dutxeta de nyigui-nyogui. Al mig, la cuina i menjador, el
lavabo gran amb banyera i una altra habitació gran ben parada, la de
matrimoni, que van desertat aplicant estrictament l'aïllament
conjugal que es van imposar de mutu acord.
Estan molt enamorats i són
hipocondríacs. La por del contagi els és més forta que el desig
que senten l'un per l'altre. Han tingut mala sort, la pandèmia i les
mesures restrictives de contactes socials i familiars els ha agafat
en el moment àlgid de la seva passió sensual. Just quan s'havien
decidit a viure junts i només feia dos mesos que, en aquest pis de
lloguer, havien pogut dedicar-se, totes les hores no laborables, a
practicar un sexe esbojarrat prou satisfactori.
El pànic hipocondríac, però,
havia estroncat l'embranzida amatòria de cos present. L'un i l'altra
havien agafat por que, en les seves feines respectives de contacte
intens amb molta gent, haguessin portat el virus a casa. D'aquí
venia el confinament casolà estricte i la fi de la gimnàstica
sexual que els havia anat tan bé fins ara. I no, no en tenien prou
ni eren satisfactòries aquelles sessions per pantalla interposada
amb orgasmes tristos separats per 20 metres de passadís, a tot
estirar.
Tampoc mengen junts, ho fan per
torns al menjador on hi ha la televisió. Ni miren plegats les
pel·lícules de Netflix abraçats al sofà. S'han autoimposat uns
horaris on cadascú menja (amb cadires, plats i coberts exclusius) i
ocupa el sofà quan l'altre es troba reclòs a l'habitació que li
pertoca. Amb l'obligació de desinfectar el sofà quan s'acaba el
torn, clar.
Es troben a la cuina, això sí.
Protegits tots dos amb guants xinesos Ding Quing “ideals per als
procediments en medicina, laboratori i preparació d'aliments”,
màscares de busseig de Decathlon que ell havia guardat de quan feia
el paperina a la Costa Brava amb els amics, i bates de plàstic que
ella, comercial en el ram farmacèutic, havia aconseguit d'estranquis
els primers dies de contagis mediatitzats. Trien el menú del dia que
no gaudiran junts i cuinen, més mal que bé, amb tota la
parafernàlia protectora que els impedeix l'exercici de la bona cuina
a la que s'havien afeccionat gairebé tant com al sexe. Disfressats
així també obren la porta de casa, només un cada cop, quan els
lliuren les provisions que han telecomandat.
Ahir, però, es van confessar
mútuament a la cuina, cridant -les mascaretes de Decathlon ofeguen
prou (potser massa) la veu- que trobaven a faltar el sexe de veritat.
La petxina d'ella estava en manca de la virosta d'ell i el botonet
del gaudi trobava a faltar la seva llengua, va dir-li ella
esgargamellant-se. Ell va respondre amb crits roncs que sí, que el
seu carall també s'entristia de no poder sentir l'escalfor humida
dels seus orificis i allò que ella feia i que el tornava boig, les
contraccions amb el cul i la bivalva. Van consensuar que cap
masturbació virtual podia comparar-se a tot allò que es feien de
viu en viu. Que calia posar-hi remei sense exposar-se al
contagi que l'un o l'altre podia transmetre cardant com els agradava,
barrejant fluids, llepant, mossegant, furgant.
Van decidir fer-ho aquella nit
mateix. Arreglar-se com cal per a la cita durant la tarda i
trobar-se, saltant-se el sopar trist i solitari. Cadascú, a la seva
habitació de clausura, va triar un nou parell de guants Ding Quing,
van netejar amb alcohol l'interior i el defora la màscara
Decathlon i van treure de la funda una llampant i ben plegada bata
verda de quiròfan. Als peus, van calçar aquelles fundes que et
donen als hospitals i que ella també havia robat en una clínica
(bé, els hi va donar d'amagat una amiga infermera) el darrer dia
abans del confinament. L'un i l'altra, mentre es preparaven, sentien
l'excitació créixer, ell amb el vit ben quitllat que li
deformava la bata i ella amb regalims a les cuixes de la humitat
excitada. A l'hora dita van confluir al passadís, arribant cadascú
de bandes oposades del pis, i es van trobar alhora a la porta de
l'habitació desertada des l'inici de la pandèmia.
L'excitació d'un i altre -que
s'havien imaginat, tot preparant-se, nus i provocadors com abans- ja
va començar a decaure veient-se arribar pel passadís amb aquella
fila de pel·lícula de ciència-ficció o de catàstrofes mundials.
Van entrar a l'habitació de matrimoni i van començar a planificar
com s'ho farien. L'un i l'altre ja havien previst que, sota la bata
protector no els calia, per aquella ocasió, ni calcetes ni
calçotets. Van concloure que el millor seria que ella s'estirés al
llit amb les cames obertes i penjant per la vora, així ell podria
entrar en ella sense estirar-s'hi a sobre. I si els en quedaven
ganes, podien variar tots dos drets, amb ella agafant-se en l'ampit
de la finestra mig ajupida i amb el cul altiu i ell darrera
encalçant-li un o altre forat, ja ho decidirien quan fos el moment.
Amb tant càlcul i negociació,
l'excitació compartida va decaure encara més, però ja que hi eren
estaven disposats a arribar a l'orgasme mutu tan desitjat i decidit.
Ja en situació (ella cames
eixarrancades i bata arremangada fins al llombrígol i ell amb el vit
mig turgent que s'anava animant amb fregadisses d'una mà enguantada)
s'adonaren de l'oblit. Ho havien previst tot per a la quarantena
menys el que ara els feia més falta. Els condons.
L'un i l'altra es van culpar
mútuament -amb cares agres rere la màscara de busseig i crits
somorts plens de retrets- de la manca de provisió i, emprenyats, van
tornar cadascú al seu cau, oblidant de decidir qui dels dos baixaria
a la farmàcia per a veure si en podien haver.
