divendres, 13 de maig del 2016

Els harragas d'Annaba

 Milers de joves fugen cada any il·legalment d’Algèria, en barca, cap a Sardenya.


(Publicat a Presència l'abril del 2008)


Harragas vol dir «cremats». El terme defineix, en àrab dialectal i arreu del Magrib, els immigrats clandestins. Ningú no sap explicar per què. Per a uns, és perquè els harragas «cremen els seus papers per no ser identificats» i dificultar, així, que els retornin al seu país en cas de ser detinguts. Altres expliquen que el nom «és degut a les cremades del sol durant la travessia en barca de la Mediterrània...» El lloc del Magrib on aquest fenomen dels harragas es fa més punyent, actualment, és a la ciutat algeriana d’Annaba, vora la frontera amb Tunísia. Una ciutat caòtica de sis-cents mil habitants, la tercera més important d’Algèria després d’Alger i Orà. Una típica ciutat mediterrània carregada d’història, ja que és l’antiga Hipona, d’on fou bisbe sant Agustí. En un parell de dècades, aquesta ciutat ha multiplicat els seus habitants per sis, i s’hi ha instal·lat una indústria centrada en l’acer, els fosfats, l’amoníac i altres productes químics. Els barris de barraques s’hi han multiplicat, guanyant terreny a la plana fèrtil que travessa el riu Seibús. L’antiga ciutat balneària ha esdevingut una metròpolis incontrolada, amb un urbanisme anàrquic que desfigura cada dia més el paisatge urbà. En els deu darrers anys el fenomen de l’atur, sobretot dels joves, ha esdevingut un problema major a Annaba i la seva wilaya (província). Durant els anys noranta, com arreu d’Algèria, la ciutat va viure durament els anys de l’integrisme religiós i del terrorisme islamista, així com la repressió i manca de llibertat imposades pel govern. Una dècada després, els joves d’Annaba només tenen un desig, «emigrar a Europa», explica Mohammad, de 23 anys, habitant del barri de La Lanterne (ha guardat la denominació francesa), al centre d’Annaba. Mohammad viu en un pis amb els pares i vuit germans, fa petits treballs d’artesania i assegura que si no ha emigrat és «per por de morir». Refusa de continuar «aquesta no-vida, sense futur», on els estudis «no li han servit de res».
Un dels barris de barraques d'on surten els harragas
Totes les famílies, fins les més pobres, disposen d’antenes parabòliques que els permeten de veure les televisions franceses, italianes i espanyoles, cosa que els fa emmirallar-se en «l’estil de vida europeu». Tots els joves de la ciutat parlen el francès, antiga llengua colonial que continua sent llengua de cultura, però també l’italià i, en menor grau, l’espanyol. Tots tenen una passió pel futbol i en els barris populars existeix una gran afició pel Barça i el Real Madrid. Dels amics d’infància de Mohammad, «dos es troben a Itàlia i tres més van marxar, però no sabem si són vius o morts». De la seva colla d’amics, «la majoria estalvien per a la harga, el viatge clandestí.»

Centenars de desapareguts 

Segons les xifres del ministeri de l’Interior algerià, durant l’any 2007 el GIGC (grup territorial de guardacostes) d’Annaba va trobar 85 cossos de joves ofegats a les aigües territorials algerianes sota la seva jurisdicció. Segons les mateixes fonts, serien «milers d’algerians» els que durant l’any passat es van llançar a l’aventura perillosa d’aquesta immigració clandestina. Un bon nombre «són interceptats a l’arribada a les costes italianes» de Sardenya i, en alguns casos, per «les autoritats espanyoles de les illes Balears», quan les barques d’harragas es desvien del seu rumb o surten de platges algerianes més occidentals. Un nombre indeterminat d’harragas moren durant la travessia, però la major part són detinguts pels guardacostes algerians i tunisians, cosa que significa que acabaran a la presó. Els guardacostes algerians donen la xifra de «1.100 detinguts durant l’any passat» i, en els darrers sis mesos, «35 operacions de salva-ment efectuades, amb 61 barques i 12 rais interceptats».
Les forces navals algerianes donen també la xifra de 2.300 clandestins «salvats en plena mar o interceptats prop de la costa» durant els darrers tres anys. Les estadístiques italianes parlen de «més de mil clandestins» que han arribat en un any a les costes de Sardenya. El president de la república algeriana, Abdelaziz Bouteflika, va declarar, durant les primeres Trobades de la Joventut d’Algèria, la seva voluntat de «fer-se càrrec de la situació de la joventut» a fi d’evitar «la fugida» dels joves del país. El president algerià es va comprometre a «seguir personalment» el dossier dels harragas i fer-ne «una prioritat d’Estat».

Tan a prop i tan lluny

 Les costes italianes de l’illa de Sardenya es troben a poc més de 250 quilòmetres de la ciutat, però la travessia d’aquesta part de la Mediterrània en petites barques de pesca en mal estat, de cinc a sis metres de llargada, comporta riscos importants, sobretot perquè els més agosarats fan la travessia guiant-se tan sols amb petites brúixoles de clauer. Altres, molt més organitzats, utilitzen GPS i motors nous... si s’ho poden pagar.
La ciutat es troba al centre d’una badia amb vuitanta quilòmetres de costa, amb cales inaccessibles i platges aïllades, difícilment controlables i d’on és fàcil sortir en barca, de nit, passant desapercebuts. El preu del «viatge» se situa entre 600 i 1.000 euros per una travessia incerta. El salari mínim algerià és d’uns cent euros al mes. Mohammad ens acompanya fins a la Caroube, barri popular de pescadors encaixonat en una cala a la sortida est de la ciutat. Tot prenent un te en un bar popular, de cara a la mar, ens presenta Moloud, que sembla molt informat sobre l’organització dels viatges clandestins o harga. Mouloud afirma que ell va fer «el viatge fins a Sardenya» i que va ser «detingut i deportat». Afirma que entre els centenar de joves que fan el viatge sortint d’Annaba «no tots són de la ciutat, molts vénen de l’interior d’Algèria». Els «candidats» que arriben a la ciutat «han d’esperar setmanes amagats, en cales accessibles només per mar», que una barca «sigui plena» per poder marxar. Normalment, «una petita barca de pescador s’omple amb deu persones». El viatge ja l’han pagat d’avançada a «l’organitzador», que es cuida de portar-los menjar mentre esperen amagats. Entre el preu del menjar i del viatge s’arriba a pagar «fins a mil euros per persona», diu Moloud. Els «organitzadors fan una inversió per viatge d’uns 40.000 dinars (4.000 euros) i en guanyen 80.000.» Mohammad i Moloud desglossen les «despeses» dels «organitzadors». Un GPS costa «entre 300 i 400 cents euros; el motor, 2.500; i la barca, 1.200 euros.»
L’origen de les barques és misteriós. Si algunes són «velles barques de pescadors comprades a bon preu», un periodista de la televisió algeriana ens afirmava, en canvi, que «existeixen tallers clandestins especialitzats en la construcció d’aquest tipus d’embarcacions.»


Cursets d’«harraga» 

A vegades, altres grups esperen en barraques o cases del barri proper a la platja de la Caroube, situat en un espadat accessible només per un estret camí de terra. En aquestes barraques els candidats a la immigració clandestina «reben cursos» per fer la travessia. Cursos sobre «el funcionament del motor i el GPS i l’actitud que cal mantenir en cas de ser detinguts», però també «un condicionament mental». Durant la nit, els joves baixen a la platja, on «s’han d’entrenar per remar» en barques de pescadors. Les sessions de rem poden durar «entre dues i quatre hores.» Els organitzadors «volen saber qui es mareja o no, qui serà problemàtic en cas de problemes», explica Moloud.
Platja de la Caroube
Al barri cèntric de La Lanterne, els joves es passen un DVD on, durant una hora, dos joves annabis expliquen amb humor les «aventures» d’un grup d’harragas que han aconseguit entrar i instal·lar-se clandestinament a Itàlia. Mohammad m’ensenya, en el seu telèfon portàtil, un clip filmat en alta mar dins una embarcació amb una desena d’harragas. Pel que m’explica, «tots els joves d’Annaba» tenen guardats vídeos d’aquesta mena.



Familiars de desapareguts 

Una cinquantena de famílies s’estan organitzant a Annaba per «trencar el silenci» sobre els harragas desapareguts. Est Républicain d’Annaba el comandant Barour Sahraoui. Segons les autoritats, al fenomen dels harragas s’hi han afegit darrerament els traficants de droga que «han optat, els darrers anys, per la via marítima del nord-est algerià» per fer arribar la droga a Europa. Amb la multitud d’illots, cales i platges de difícil accés que s’hi apleguen, la badia d’Annaba presenta, per als traficants de droga, «un doble avantatge: el difícil control i la proximitat de la frontera amb Tunísia». Aquest tràfic estaria controlat «per la màfia italiana».
Famílies d'harragas desapareguts
Segons expliquen aquestes famílies, sempre és un amic que, l’endemà de la desaparició d’un familiar, els telefona o els va a veure per dir-los que «el seu fill ha emigrat cap a Sardenya». Moltes famílies no saben res més de «l’emigrant». No saben si és clandestí a Europa, si ha mort durant la travessia o si ha estat detingut pels guardacostes algerians, tunisians, italians o espanyols. «El problema és que hi ha un mutisme total sobre els desapareguts. Reivindiquem el dret a saber què s’ha esdevingut dels nostres fills», declarava Kamel Beladel, un pare de família de 60 anys amb un fill de 25 anys desaparegut des de fa gairebé un any. Les famílies de desapareguts volen «fer pressió sobre el govern perquè doni mitjans per a la recerca dels clandestins desapareguts i identificar els morts.» La gendarmeria nacional algeriana ha decidit a inicis d’aquest any de crear una brigada marítima, que «aportarà ajuda i assistència als guardacostes d’Annaba», segons declarava al diari francòfon l’

El país d’Albert Camus


Camus a les ruïnes d'Hipona
El premi Nobel de literatura del 1957 va néixer l’any 1913, durant l’època colonial francesa, a la ciutat de Mondovi, avui dia anomenada Dréan, a vint quilòmetres al sud d’Annaba. De pare francès i mare néta d’emigrants menorquins a Algèria, de nom Caterina Sintes, va ser educat per l’àvia materna, Catalina Cardona, que no parlava francès. Les primeres frases de L’étranger es refereixen a la seva mare: «Aujourd’hui, maman est morte. Ou peut-être hier, je ne sais pas. J’ai reçu un télégramme de l’asile: «mère décédée. Enterrement demain. Sentiments distingués.» La família materna de Camús parlava el patuet o maonès. El nom patuet és el diminutiu de patuès, Si inicialment designava el català, tant menorquí com alacantí i rossellonès, amb el pas del temps es va diferenciar del menorquí, mantingut sense gaires influències. Els menorquins d’Algèria designaven el seu parlar com a «maonès». Albert Camus no parlava cap mena de patuet, però l’havia de conèixer. En la seva novel·la pòstuma El primer home escriu: «Quan l’àvia rebia la visita de les seves nebodes casades [...] o de la seva germana que continuava vivint en una granja del Sahel i que parlava de més bon grat el patuès de Maó que l’espanyol...»


Bône «la coquette» o la ciutat dels gínjols


Annaba deriva de Bilad Al Unnâb, que vol dir «la ciutat dels gínjols». Es tracta d’una de les ciutats més antigues d’Algèria, fundada al segle XII abans de Jesucrist. Ha conegut els noms de d’Ubon, Hippo Regius, Hipona, Buna, Bled El Aneb, Bône, i actualment, Annaba. A la població numídia i berber s’hi han afegit les aportacions dels diferents conqueridors: fenicis, cartaginesos, romans, vàndals, bizantins, àrabs, espanyols i francesos. Durant l’època romana i cristiana, Hipona va esdevenir centre del pensament teològic augustinià gràcies al bisbe de la ciutat, sant Agustí, un dels pares de l’església catòlica i un dels pensadors fonamentals de la història occidental. La mort del sant va coincidir amb la invasió dels vàndals. Malgrat que els bizantins la van reconquerir, al segle VII va ser ocupada pels àrabs, que van aportar-hi la religió musulmana. En àrab, el nom de la ciutat esdevingué Buna. Carles V va ocupar-la del 1535 al 1540. Alliberada dels espanyols, rep la denominació de Madinat Al Unnab. L’ocupació francesa, al segle XIX, la bateja amb el nom de Bône i el qualificatiu de «la coquette», pel seu aspecte de ciutat balneària. Durant la II Guerra Mundial va ser bombardejada, ja que era centre d’operacions dels exèrcits britànic i americà. Amb la independència, la ciutat va perdre la totalitat de la població d’origen europeu i jueu. Si el nom oficial de la ciutat és Annaba, i el del seus habitants «annabis», L’antiga denominació colonial Bône continua sent utilitzada. Molts habitants anomenen la ciutat «Buna» i es defineixen com a «bonois».